Avui, de camí a l’escola, l’Amaia i jo hem trobat un visó americà que travessava com una bala el carril bici, des de l’estany cap a un dels recs laterals.
El visó americà (Neovison vison) és una espècie invasora i aquest avistament ha tingut una barreja d’emoció i decepció alhora. L’emoció de veure’ns sorpreses per un animal en estat salvatge en la nostra rutina quotidiana, i la decepció de saber que aquesta espècie, introduïda per l’ésser humà, fa més mal que bé a l’hàbitat on vivim i als animals que en són propis.
I això m’ha portat a recuperar un poema que vaig escriure a un altre visó, que també em va sorprendre ara fa un parell d’anys a la vora de l’estany de Banyoles.
 |
| Esbós visó americà |
Furtiu
Estirada
damunt la passarel·la de fusta
prenc el sol a l’hora justa
i, naixent dels joncs, sento una fressa
que em fa espolsar la peresa.
Intrigada,
rodo sobre mi mateixa
i, amb la panxa sobre la lleixa,
trec el cap per sota el pontó;
esbrino l’origen d’aquell so.
Descol·locada,
m’encaro a un animal pelut,
que, entre curiós i poruc,
amb la cara humida
un repte m’etziba.
Bocabadada,
sento l’essència furtiva;
m’explica que no li puc ser amiga
perquè, tot i que bonic, també és estrany
un visó americà a l’estany.
Visó americà
Neovison vison
Neovison vison
Hivern, 2015