“Christine Nöstlinger (Viena, Àustria, 1936) es considera una de les millors escriptores per a mainada en llengua alemanya i també una de les més prestigioses de tot el món. Ha guanyat els dos premis més importants de la literatura infantil i juvenil: l’Astrid Lindgrend Memorial Award i el Hans Christian Andersen Award (‘el Nobel’ de la literatura infantil i juvenil).Diuen que té tant d’èxit perquè escriu des del punt de vista dels nens i les nenes (segons ella, sense voler anar d’adulta simpàtica), perquè parla sense embuts però sense dramatismes de temes que amoïnen tothom (racisme, discriminació, solitud, conflictes familiars…) i perquè utilitza un humor un pèl poca-solta i estripat. La Nöstlinger no deixa indiferent: et petes de riure o penses que s’ha begut l’enteniment. Tu què hi dius: li donaries un altre premi?”
“A la gran majoria no els convenç el començament del llibre, diuen que no els enganxa. Hi ha qui diu que té elements superflus, que no serveixen per a res més endavant i que entorpeixen la lectura. Critiquen els noms dels personatges, que són massa llargs i en alemany, i el fet que no es tradueixin o s’adaptin al català, consideren que això també dificulta la lectura i que confon. Però després el llibre agrada més, i el troben divertit.
Parlem del realisme crític de la Nöstlinger i de la seva intenció d’introduir idees o reflexions amb l’objectiu de “canviar el món” que ens envolta. I sorgeixen reflexions com la següent: com es pot parlar de coses serioses i de voler canviar el món (el respecte als immigrants o a la infància) presentant les trapelleries que fan la protagonista i la seva colla, com, per exemple, escapar-se de casa seva per la finestra del vàter? És un contrast que al·lucina el noi que fa el comentari. I això ens serveix per parlar de l’humor de la Nöstlinger, que sovint és una mica trapella i estripat. I, a més, és clar, això porta a parlar de com són les finestres dels vàters de les cases dels membres del Club i a veure si també servirien per escapar-se…I, tot parlant de l’humor de Nöstlinger, una de les noies no pot evitar llegir en veu alta un dels fragments que li ha fet més gràcia del llibre, que duu perfectament marcat: quan la protagonista del llibre fa un laberint de llana verda en un parc infantil amb la madeixa d’una àvia que no deixa d’empipar la colla. La lectora troba genial aquest fragment (i ho és!), i tots els membres del grup escolten la seva lectura amb atenció.
Molt pocs li atorguen un Segell Dahl.”