Cada dia, de camí a l’escola, l’Amaia i jo observem la natura que ens envolta. Som privilegiades, perquè és la natura de l’estany de Banyoles, ric i bell alhora.
Als matins, abans d’entrar a classe, ens fixem en les cigonyes que descansen en un camp, vora un estanyol que hi ha al costat de la carretera que va a Santa Maria de Porqueres. Entre la frontera de Banyoles i Porqueres, hi viu tot l’any una parella de cigonyes que té el niu per aquests topants.
Les altres cigonyes, les de la foto, són estiuejants de més al nord, del centre d’Europa, que arriben a aquests destins amb la bonança i marxen amb el fred. Fa moltes setmanes que són aquí, a Banyoles, fent parada i fonda. Va haver-hi uns dies, quan van començar a baixar les temperatures, que les vam deixar de veure i vam suposar que ja havien emprès el vol cap al sud. Però no, no han marxat. Amb l’Amaia parlem de què el fred ha arribat massa tard i que no n’ha fet prou, i que abans això era diferent… I bla, bla, bla… Sí, parlem del canvi climàtic amb uns termes molt allunyats dels científics, però l’Amaia, que té set anys, entén de què va tot plegat, perquè n’observa les conseqüències.
