 |
Ara que ve Sant Jordi he decidit publicar (en l’estricte sentit de ‘fer públic’ ) un conte que feia molt de temps que dormia en una carpeta de l’ordinador i que, ahir, vaig recuperar per llegir al meu fill. De fet, forma part d’una trilogia (‘Trilogia de barrets’) que vaig escriure per una raó que ja explicaré un altre dia. Potser més endavant m’animi a publicar els altres dos contes (igualment inèdits). Però, de moment, us presento ‘El capell del pirata’, que és el conte que més agrada a l’Unai d’aquesta trilogia. Per cert, la protagonista, la Carla, és la meva neboda (o, com diria l’Unai, és, sobretot, “la meva cosina!”).
Espero que us agradi!
I, per cert, bon Sant Jordi!
El capell del pirata
L’inici de curs havia portat la primera decepció a la Carla. Ja era prou gran per entendre que, a l’escola, no pots triar la classe on vas i que tots els animals tenen les seves coses bones. Però sempre havia pensat que, quan fes segon, seria un dofí. I, ves per on, li havia tocat anar a la classe de les orques. Tenia ben poques dades sobre aquests animals. Però coneixia la seva mala premsa i sabia que, fins i tot, hi ha qui les anomena «balenes assassines» o, a l’inrevés, «assassines de balenes».
La seva àvia, que havia viatjat per tot el món i sempre deia que voltant s’aprenen moltes coses, sostenia que aquests malnoms no eren gens encertats. En primer lloc, opinava que era molt injust titllar un animal d’assassí i, en segon lloc, afirmava que les orques són parentes dels dofins i no pas de les balenes.
L’àvia va voler posar remei a la ignorància de la Carla tot portant-la a les Rambles de Barcelona. Això encara va posar de més mal humor a la nena, que no entenia quina relació hi havia entre aquell passeig i les orques.
Una mica més avall de la font de Canaletes, aquella font on sempre que guanya el Barça queda negada d’afeccionats culers, hi havia la primera estàtua humana. Era un vampir amb poca gràcia que, quan li tiraves una moneda, obria i tancava les portes del seu taüt de cartró pintat de negre. La Carla va somriure. Sempre li havien agradat les estàtues de les Rambles, encara que fossin tan maldestres com aquella.
Una mica més animada, va anar seguint l’àvia Rambles avall. Van passar de llarg una fada daurada i un parell de ciclistes d’època coberts de pintura platejada. L’àvia es va aturar davant d’un vell pirata amb gairebé pitjor aspecte que el vampir de més amunt. El pirata va somriure a la Carla i va deixar veure les quatre dents que li quedaven, totes tan negres com el taüt del vampir. Després, va fer-li un senyal perquè s’hi acostés, i ella es va estremir. Aquell home tenia alguna cosa ben estranya. Per això li va sorprendre tant que l’àvia l’empenyés suaument cap a ell.
La Carla, malgrat el que li deia l’instint, va confiar en el criteri de l’àvia, que, tot i ser un xic esbojarrada, solia encertar-la. El vell pirata va fer pujar la nena sobre una bóta de fusta, potser l’havia tret de la bodega del seu vaixell o d’alguna taverna que visitava amb freqüència. Aleshores, es va treure el capell. Era de feltre negre i tenia una caravel·la blanca a la part del davant. Però el que el feia més autèntic era la salabror que hi havia enganxada. La Carla va pensar en alguna vegada que s’havia mullat la roba amb aigua de mar i en els cercles blancs i salats que hi havien quedat un cop s’havia eixugat. El pirata li va posar el capell damunt del cap, i la Carla va tornar a sentir una esgarrifança. Després, li va donar una ullera de llarga vista i la va convidar a mirar-hi.
En comptes de veure una imatge augmentada de, per exemple, l’àvia saludant-la des d’uns metres enllà, la Carla va percebre unes formes calidoscòpiques que primer la van marejar i després li van fer perdre els sentits.
Quan per fi va obrir els ulls, la Carla es va trobar estirada en una platja paradisíaca i deserta. L’únic que li resultava familiar era el capell del vell pirata, rígid i pudent a causa de l’aigua de mar resseca, que li havia caigut a terra en desmaiar-se. Les llàgrimes de la Carla també eren salades. No entenia què succeïa.
Aleshores, una silueta negra i blanca va aparèixer a l’horitzó. Feia grans salts per damunt de l’aigua i, cada vegada que això passava, semblava que li picava l’ullet. Era una orca. No en tenia cap dubte. Va rebregar el barret amb ràbia i va remugar: «Què és això? Un d’aquells somnis amb moralitat? Se suposa que quan em desperti estaré encantada de ser una orca o què?».
I, sense pensar gaire en el que feia, la Carla es va ficar dins l’aigua i va començar a caminar en direcció l’orca. Ja em sentirà aquesta busca-raons!», repetia mentre avançava amb dificultat per dintre l’aigua. Tipa de caminar, es va aturar i va alçar el puny on tenia presoner el barret.
— Què t’has pensat? —va cridar a l’orca.
Llavors, l’orca va deixar de somriure i va iniciar una cursa veloç cap on era la Carla. Esbufegava tan fort que semblava que hagués de buidar el mar. La Carla va córrer cames ajudeu-me en direcció la platja. Però abans que hi pogués arribar, l’orca la va atrapar.
— Ja et tinc! –va exclamar l’orca tornant a picar l’ullet a la Carla quan la va fer caure a l’aigua de l’ensurt.
— I ara què? Te’m cruspiràs com si fos una balena? —va dir la nena desafiant l’orca tot i estar morta de por.
— A mi, no m’agraden les balenes. Prefereixo la tonyina, el salmó o un calamar amb la seva tinta —va a dir l’orca—. És cert que hi ha orques que mengen balenes, foques, taurons i, fins i tot, dofins. Però tu només ets un pirata de pega i segur que em provocaries mal de panxa!
— I què vols, doncs? —li va preguntar estranyada la Carla.
— Que em deixis el teu barret —va dir l’orca sense embuts—. Avui he d’anar a un ball de disfresses marineres i aquest capell m’aniria la mar de bé.
La Carla no podia creure el que sentia i amb un gest mecànic, com si fos una estàtua de les Rambles, li va allargar el capell de pirata a l’orca. Ella el va prendre amb el musell i va marxar per on havia vingut. A la Carla li va semblar que, des de la llunyania, l’orca li feia l’ullet i li deia que no s’amoinés, que el Pirata Esdentegat aviat vindria a buscar-la.
©Meritxell Margarit i Torras