Potser hauria de dir la primera poesia per a l’Unai. La vaig escriure quan encara el duia a la panxa, poc després de saber que era un nen. Normalment no escric poesia (potser també hauria de dir “mai no escric poesia”), però aquell dia (el 10 de setembre de 2003) me’n va sortir una. Avui, Dia Mundial de la Poesia, ha reaparegut a la primera pàgina d’una llibreta vella. I, en un dia com avui, m’atreveixo a publicar-la. No crec que passi mai, però si un dia arriba un llibre de poemes per a nens i nenes, aquesta serà la poesia que ocupi la primera plana. Això segur.
Per a tu, Unai (i també per a l’Amaia, que va venir després).
Dins la panxa
La meva panxa és
La meva panxa és
una carabassa de vi que creix.
Dins, hi ha una llavor que colpeja les parets;
Dins, hi ha una llavor que colpeja les parets;
és un nen que sento però no veig.
Imagino com somriu,
com obre les parpelles
i com un peix dins del riu
neda i fa tombarelles.
Mentre camino, el bressolo;
mentre dormo, el consolo.
Menjo i bec aigua amb delit
i ell s’ho empassa tot pel melic.
Felicitats per aquesta poesia, tan tendre i tan bonica!
Moltes gràcies! Em fa il·lusió saber que t'agrada, és un poema (dels pocs que he escrit per a nens) que mai no havia vist la llum! I això: fa il·lusió rebre "una bona crítica".
Veig que arribo a aquest poema un any tard! El 'Looking for fochas' m'ha portat fins aquí.
Està molt bé, amb les rimes i tot. Aquesta nit el llegeixo als meus fills!
R.
Mai no és massa tard, Raimon! El poema és tan 'vell' com l'Unai, que ja ha fet 9 anys!! M'alegro que t'agradi. A veure què en diuen els teus fills! I, sobretot, espero que gaudiu molt amb el Looking… És un projecte molt especial!