Hi ha lectures que fan estiu. I aquesta n’és una.
KELLY, Jacqueline: ‘L’evolució de la Calpurnia Tate‘. Barcelona: Bridge, 2010. Traducció de l’anglès al català: Jordi Vidal i Tubau. 263 pàg.
He passat estones delicioses amb la Calpurnia, una nena texana d’onze anys de finals del segle XIX. Ella protagonitza una novel·la que parla de l’inconformisme d’una noieta nascuda en el si d’una família benestant dedicada des de fa generacions al cotó. Troba injust i avorrit el que marca el seu destí: aprendre economia domèstica, fer filigranes amb l’agulla i passar-se hores a la cuina perquè els seus germans (sis nois) devorin en uns minuts el que tant d’esforç li ha costat fer. I tot plegat amb la incomprensible missió de formar la seva pròpia família i portar la seva pròpia casa. Però per què? Si ja en té una, de família! Si ja li agrada prou la seva casa! Ella el que vol (desitja, anhela…) és ser científica. Una naturalista dedicada a l’observació del seu entorn, a la classificació de les espècies i a l’elaboració d’experiments.
La narració comença amb una reflexió de la Calpurnia sobre l’aparició d’una nova classe de saltamartí vora de casa. La noia se sent tan intrigada per aquest fet que no pot evitar anar a buscar el seu avi (un personatge aparentment inaccessible, que fa por a la mainada i que el lector imagina amb un aspecte similar al de Darwin) per aclarir els seus dubtes. De la mà del coronel Tate, la Calpurnia inicia un viatge guiada per ‘L’origen de les espècies’ (l’autora en cita una fragment al començament de cada capítol), i arrossega el lector amb la narració d’unes aventures quotidianes explicades en primera persona que emocionen, fan pensar i fan riure. Tant és així que, quan arriba el final (el llibre acaba com comença: amb una esdeveniment natural que commou la Calpurnia i el lector), voldries allargar la història uns quants mesos més. L’acció del relat transcorre en un breu període de temps: comença a l’estiu i acaba per Any Nou, tot inaugurant el llunyà 1900. La situació i l’època on se situa la novel·la aporten una ferma identitat a l’argument i a la narració, i també, és clar, a la protagonista. Per això, el lector, sobretot si és molt jove, haurà de fer un esforç per traslladar-se fins aquell punt geogràfic i aquell moment històric. Però val la pena.
Ara bé, tot i que podria recomanar aquest llibre per a nois i noies a partir de 13-14 anys, he de dir que no és una lectura tan sols per a joves.
De fet, la primera vegada que vaig tenir aquest llibre a les mans i vaig llegir el text de la contracoberta, de seguida em van venir al cap dos altres títols: ‘La meva família i altres animals’, de Gerald Durrell, i ‘El baró rampant’, d’Italo Calvino. Tots aquests llibres tenen algunes coses en comú: la visió del món natural d’uns personatges fascinants i, en el cas de la Calpurnia i ‘La meva família i altres animals’, una ambientació estiuenca que els fa encara més òptims per ser llegits durant les vacances. En els tres casos, els autors construeixen aquest vincle amb la natura, sempre especial i únic i narrat de forma magistral, a partir de la peculiar personalitat del personatge en qüestió.
Però el primer cop que vaig tenir la Calpurnia Tate a les mans no vaig pensar en això. Crec (i dic “crec” perquè com sol passar en aquests casos tot plegat era un pensament no reflexionat, sorgit d’aquelles connexions estranyes que se solen fer al pla de l’insconcient) que tot plegat tenia a veure amb la certesa que, com els altres dos títols, aquest era un d’aquells llibres que sol recomanar-se als joves i que, en canvi, cap adult no hauria de perdre’s. I no m’equivocava. Com han repetit sovint molts crítics literaris, és una llàstima que alguns llibres passin desapercebuts pels lectors adults perquè tenen l’etiqueta (no injusta, però sí limitada davant els ulls del gran públic) de lectura infantil-juvenil. Encara que a la contracoberta de la Calpurnia ja diu que “és per a totes les edats”, sovint (aquí sí que injustament) això s’equipara a aquell “apte per a tots els públics” de les pel·lícules que difícilment fa pensar en un producte de plaer adult.
Ara bé, tot i que podria recomanar aquest llibre per a nois i noies a partir de 13-14 anys, he de dir que no és una lectura tan sols per a joves.
De fet, la primera vegada que vaig tenir aquest llibre a les mans i vaig llegir el text de la contracoberta, de seguida em van venir al cap dos altres títols: ‘La meva família i altres animals’, de Gerald Durrell, i ‘El baró rampant’, d’Italo Calvino. Tots aquests llibres tenen algunes coses en comú: la visió del món natural d’uns personatges fascinants i, en el cas de la Calpurnia i ‘La meva família i altres animals’, una ambientació estiuenca que els fa encara més òptims per ser llegits durant les vacances. En els tres casos, els autors construeixen aquest vincle amb la natura, sempre especial i únic i narrat de forma magistral, a partir de la peculiar personalitat del personatge en qüestió.
Però el primer cop que vaig tenir la Calpurnia Tate a les mans no vaig pensar en això. Crec (i dic “crec” perquè com sol passar en aquests casos tot plegat era un pensament no reflexionat, sorgit d’aquelles connexions estranyes que se solen fer al pla de l’insconcient) que tot plegat tenia a veure amb la certesa que, com els altres dos títols, aquest era un d’aquells llibres que sol recomanar-se als joves i que, en canvi, cap adult no hauria de perdre’s. I no m’equivocava. Com han repetit sovint molts crítics literaris, és una llàstima que alguns llibres passin desapercebuts pels lectors adults perquè tenen l’etiqueta (no injusta, però sí limitada davant els ulls del gran públic) de lectura infantil-juvenil. Encara que a la contracoberta de la Calpurnia ja diu que “és per a totes les edats”, sovint (aquí sí que injustament) això s’equipara a aquell “apte per a tots els públics” de les pel·lícules que difícilment fa pensar en un producte de plaer adult.