Què passa amb els llops?


“I sobre llops, què?”, em preguntava l’Unai quan li vaig dir que l’últim post del meu blog parlava sobre el llibre que l’Andreu Martín havia escrit sobre pumes. És cert, des que vam començar els nostres projectes, el Looking for the Wild i el Learning in the Wild, he ressenyat llibres que, per un motiu o un altre, estan connectats amb els llocs que visitem i amb els animals que observem. Però aquí encara no havia fet cap comentari sobre ‘llibres de llops’ (podeu veure, però, els posts sobre aquest tema al Learning in the Wild).

De fet, no fa gaire vaig llegir ‘He jugat amb els llops’, de Gabriel Janer Manila, que fou premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil l’any 2009 (La Galera-Fundació Enciclopèdia Catalana). Una lectura que l’Unai va seguir amb especial interès perquè ell havia vist la pel·lícula, ‘Entrelobos‘ (Gerardo Olivares, 2010), basada també en la història que inspira aquest títol. Com que sovint llegeixo llibres que, per edat, encara no estan al seu abast, em demana que els hi expliqui amb tots els ets i uts. En el cas del llibre de Janer Manila, em perseguia per poder comparar la història escrita amb la producció cinematogràfica. Va ser una experiència curiosa, perquè jo no he vist la pel·lícula i ell (encara) no ha llegit el llibre.

Janer Manila, Gabriel: ‘He jugat amb els llops’. Barcelona: La Galera, 2010. 128 pàg. (També en castellà).
No es tracta tampoc de cap novetat editorial. El llibre va sortir gairebé fa quatre anys. I tal com diu el reconegut Gabriel Janer Manila, és una adaptació literària d’una entrevista que va fer a Marcos Rodríguez Pantoja, el protagonista d’aquesta història verídica, l’any 1975 amb un propòsit diferent del del llibre. Aleshores, en Janer Manila, llicenciat en pedagogia, recopilava material per fer la seva tesi doctoral sobre ‘els nens salvatges’. 

Aquesta adaptació literària és un relat en primera persona que segueix ‘fidelment’ els pensaments del protagonista, abandonat en una vall aïllada de Sierra Morena quan tan sols tenia sis anys. El gruix del relat, que comprèn un període d’uns tretze anys, bàsicament explica la vida del noi durant aquest temps: com té cura del ramat de cabres que han deixat a càrrec seu, com sobreviu en un entorn hostil i sense cap contacte humà, com es fa amic dels animals del bosc i com juga amb els llops (que, en aquest cas, són uns més de la colla i no tenen el protagonisme absolut que fa preveure el títol). La descripció de la seva quotidianitat i dels seus pensaments, de vegades repetitius i desendreçats, i la pràctica absència d’acció (l’acció que solem trobar a molts llibres infantils i juvenils) fa que la història passi a un ritme lent, que a molts lectors joves els pot semblar monòton i avorrit. 

A mi, però, em sembla fascinant com Janer Manila ens fa entrar en la vida d’aquest noi. Ho fa sense grans dramatismes (malgrat la cruesa de la realitat que descriu), d’una manera plàcida, tranquil·la, creant un ambient gairebé bucòlic on s’entrellacen les fantasies d’un nen que creix sol al bosc. En Janer Manila, en un capítol final que fa d’epíleg, explica que possiblement aquestes fantasies (sobretot les que envolten les relacions d’amistat amb els animals, que, de vegades, recorden a ‘El llibre de jungla’ i que, segons diu, foren explicades pel mateix Marcos i no inventades per l’autor) van ser un recurs que va crear el noi per sobreviure. Precisament, la supervivència, junt amb el contacte íntim amb la natura, és el tema principal del llibre.

El ritme d’aquest relat, però, es trenca cap al final, quan l’autor narra l’experiència de Marcos quan és ‘rescatat’ de la seva vida boscana i ‘reeducat’ per viure en societat. Llavors, potser el relat ja no flueix de la mateixa manera. Tot i que la curiositat lectora fa que vulguis saber com acaba la història de Marcos (què passa després d’aquells tretze anys al bosc?!), aquesta part es converteix en una part incòmoda de llegir, i no pel que explica, sinó perquè perd l’encant narratiu del començament. Potser el final és massa llarg.

A partir de 12 anys (crossover) (però tenint molt en compte els gustos lectors de cadascú. No apte per a qui busqui aventures trepidants). 

I, després d’haver analitzat aquesta obra, tinc ganes de llegir la novel·la basada en la mateixa història: ‘El salvatge’, d’Antoni García Llorca, que va sortir durant la mateixa època i també va merèixer un premi,  el Gran Angular 2009.

Delgado, Josep Francesc: ‘Els llops de la lluna roja’. Barcelona: Estrella Polar, 2009.
I parlant de llops… Si més no, fer menció de ‘Els llops de la lluna roja’, de Josep Francesc Delgado. Aquest llibre, que fou premi Ramon Muntaner l’any 2002, té tots els ingredients que li falten al de Janer Manila: acció, intriga, etc. I també aconsegueix introduir el lector en la vida d’un grup de llops explicant molt bé com són i com es comporten aquests animals. Paral·lelament, o potser millor dit, conjuntament, l’autor narra els conflictes humans que acompanyen la guerra civil espanyola. En Delgado situa l’acció al Berguedà en plena guerra i la protagonista, que es fa estimar, recorre unes terres que, a casa, coneixem bé. Sens dubte, un motiu més, en el meu cas, per gaudir d’aquesta lectura. Molt recomanable.

A partir de 14 anys (crossover)