Marxem a patinar per la vora de l’estany de Banyoles, on vivim. L’Amaia ha convidat una amiga, i totes dues han marcat com a destí el lloc on un dia van veure un ou. Era un ou que havia caigut d’un arbre i el trobem (l’arbre, no l’ou!). Elles es treuen els patins i, amb mitjons, pugen a les branques d’aquest arbre que em recorda una figuera. Són branques que pràcticament neixen arran de terra i que formen una capçada laberíntica, ideal per crear una casa imaginària, tal com fan les dues nenes. Passen de branca en branca mentre fan veure (com m’agradava jugar a ‘fer veure’ quan era petita!) que allò es casa seva: cuinen, mengen, fan deures, juguen i es posen a dormir a recer d’unes branques que semblen baranes i cortines i que, a elles, els donen seguretat, confiança i benestar.
Em fixo en un pit-roig rabassut que s’ha aturat en una de les branques del mateix arbre. Sembla que també se sent atret per la felicitat de les noies a la seva casa de l’arbre.
Sobre L’aventura d’aprendre.