Ahir, 21 de març, era el Dia Mundial de la Poesia. En un primer instant, vaig pensar que per celebrar aquest dia havia de córrer a publicar un dels meus poemes (d’un poemari encara inèdit, però que he anat avançant aquests últims anys al blog i a les xarxes). Però després vaig pensar que tant era; que, de fet, també podia celebrar el dia de la poesia avui, 22 de març, o qualsevol altre dia d’aquesta primavera que promet ser tan diferent com estranya i trasbalsadora.
La intensitat dels primers dies del confinament (fer horaris, exercici, activitats diverses i programades, estar pendent a totes hores de les xarxes, del telèfon, de les videotrucades…) ha deixat lloc a una calma sostinguda. Crec que, a casa, el nostre cos i la nostra ment demanen alentir el ritme, com si, en certa manera, hibernéssim (encara que només sigui un xic). Tinc la sensació que la natura, que feia temps ens demanava un decreixement, ara ens l’exigeix. I tinc la sensació que jo, a títol personal, necessito fer-ho: necessito alentir, necessito decréixer…
(Aquest poema no és d’aquesta primavera, però m’adono que, avui, té molt sentit)