 |
El meu fill diu que perdo la memòria perquè em faig gran. I té raó en totes dues coses. El cas és que no fa gaire, pels volts de Nadal —crec—, vaig llegir una ressenya sobre aquest llibre d’algú amb un criteri que em semblava que calia tenir en compte. Em sap greu, però no recordo qui signava la ressenya. Ni tampoc recordo on va sortir publicada. L’he intentat buscar a la xarxa, però no l’he trobada.
Malgrat el meu oblit, l’interès per aquest llibre va continuar viu i, amb el risc que comporta arribar a una lectura amb gaires expectatives, em vaig llançar a les pàgines de ‘Wonder’ amb moltes i moltes ganes.
R.J. Palacio: ‘Wonder’. Barcelona: La Campana, setembre 2012. Traducció de l’anglès: Imma Falcó. 418 pàg.
D’entrada, em va semblar que no era un llibre tan meravellós com anunciava el títol ni la ressenya perduda: no era tan profund com pretenia i es veia d’una hora lluny que, en aquesta història, els bons guanyen per golejada. I ho fan amb aquell aire tan típic dels contes tradicionals, que inclou una moralitat final massa evident i un pèl embafadora. El missatge de respecte cap a l’altre (‘consideració’, diu en un bell discurs el director del centre on estudia el protagonista en un final del tot previsible —d’aquest discurs parlava, precisament, la ressenya perduda—) triomfa de forma grandiloqüent, i els ‘dolents’ es converteixen, marxen o són castigats. Per això, des del començament vaig pensar si no seria un d’aquells relats ‘fàcils’, massa blancs, amb una divisió entre ‘bons’ i ‘dolents’ excessivament clara, sense aquells matisos de grisos sovint tan necessaris. I, tot i que en certa manera és així en gairebé en tot el relat, he de dir que, al final, vaig arribar a la conclusió que aquesta novel·la també té la virtut de plantejar veritats i reflexions profundes de forma subtil i amb naturalitat. I aquestes situacions fan que et qüestionis certes coses (‘to wonder’, que dirien en anglès) mentre llegeixes i també després.
“Però de què va el llibre?”, us preguntareu a hores d’ara.
El ‘wonder’ del títol fa referència a la meravella, al prodigi, que l’August és per als seus pares, abnegats i lluitadors de mena. L’August és un nen de 10 anys amb una greu (gravíssima!) malformació congènita a la cara a causa d’una desafortunada i estranya combinació genètica, “L’Univers no s’ha portat gaire bé amb l’August Pullman”, diu una amiga de la seva germana que ja no és tan amiga d’ella però que enyora moltíssim el caliu d’aquesta família plena de coratge, amor i tendresa. Una família que als ulls del lector és pràcticament perfecta!
El relat arranca a l’inici del curs escolar. L’August comença cinquè i, per primer cop, trepitja l’escola (fins ara la mare li feia classes a casa) i ha d’afrontar molts reptes: ja és prou dur ser nou a cinquè, “imagina’t amb una cara com aquesta” que fa que els nens fugin corrents i que s’inventin sobrenoms com “esguerro”, “orc”, “posseïdor de la Pesta”, “Freddy Krueger”… Al llarg del curs, es van coneixent detalls del passat de l’August i la seva família, i, per descomptat, se segueix l’evolució i l’adaptació de tots els personatges a la nova etapa vital del noi. En aquest procés, apareixen tota mena de situacions que porten a parlar de temes com els prejudicis, el menyspreu, la intolerància, però també de l’amistat, la generositat, l’empatia, la diferència o la determinació de complir els propis preceptes sense donar importància al què diran.
Ara bé, un dels grans valors d’aquest relat és el punt de vista narratiu. L’autora combina molt bé la veu dels diferents personatges que intervenen a la vida de l’August, que, per torns, van prenent la paraula. Així, hi ha capítols narrats pel mateix protagonista, que té una ment brillant i un sentit de l’humor molt fi; per la germana, superprotectora i de vegades deixada de banda (sense voler) per la família a causa dels problemes del germà; pel nou amic, ple de contradiccions, sorprès i fascinat per la personalitat de l’August; pel xicot de la germana, desconcertat i delerós de fer el més correcte… Això sí, es troba a faltar alguna veu; potser la d’aquells que, en algun moment, podrien aportar aquella gamma de grisos pràcticament inexistent.
En definitiva, és un llibre emotiu que segurament cau en alguns (molts) tòpics, però sap treure’n profit. Un llibre que enganxa i es llegeix de pressa, fàcilment, i que deixa, així com de passada, profundes reflexions a l’aire. Potser sense grans pretensions, però d’una forma força efectiva. És un d’aquells llibres ideals per encetar el debat entre adolescents, això sí amb una direcció molt clara.
És una novel·la d’aquestes que s’anomenen ‘crossover‘, que es pot llegir a partir de 12-13 anys.
Aquí us deixo el vídeo promocional del llibre (de l’edició en anglès).