Avui, surto a passejar amb l’Amaia i un parell d’amics, la Carla i l’Eloi, que tenen vuit anys, com ella. Els tres caminen atents als senyals de l’entorn. La primavera acabada d’estrenar ens obsequia amb el cant i el vol de varietat d’ocells a la vora de l’estany de Banyoles: merles, pit-roigs, tórtores, gaigs, garses, mallerengues, caderneres, etc. I, fins i tot, albirem una cigonya que camina amb les seves potes llarguerudes per la riba de l’estany, tot saludant els ànecs coll-verd i les fotges. Si parem l’orella, podem sentir els picots verds que perforen els arbres, però, és clar, mai no arribem a veure les marques que hi deixen.
No obstant això, la mainada identifica aviat molts altres senyals impresos a l’escorça dels arbres: cicatrius ocasionades pel pas del temps i per algun animal salvatge, i també per la mà de les persones que veuen en l’escorça d’aquests éssers vius un bon lloc per escriure el seu nom, la data de la seva excursió i altres intimitats que no venen al cas.
|
|
|
Els tres amics llegeixen una inscripció feta per una persona en el tronc d’una alzina. |
—Per què la gent els fa mal? —pregunten les tres criatures, repassant amb els ditets aquestes paraules incrustades amb navalla.
Però el seu interrogant no espera resposta, com si es tractés d’una pregunta retòrica. I continuen caminant abraçant aquí i allà alzines, roures i pins que trobem al nostre pas. Fins que, ja muntanya amunt, ensopeguem amb un tronc de pi enorme, tallat i tirat a terra. Els tres nens s’ajupen i comencen a jugar amb ell. A poc a poc, arrenquen l’escorça i deixen al descobert la capa subcutània del tronc.
Llavors, jo els pregunto si podem arrancar l’escorça a aquest arbre. La resposta és contundent: «Aquest arbre està mort i no li fem mal, però, tot així, hem d’anar amb compte de no molestar el seu esperit». Amb això, entenc, volen dir que, encara que hi juguin, hi ha coses que no volen (ni poden) fer a aquest arbre talat.
Quan han tret suficient escorça, veuen i interpreten els camins que han deixat les larves d’insectes que viuen a sota. Diuen que es tracta d’un missatge escrit amb un codi secret, una conversa entre animals. Fins i tot, l’Eloi diu que s’hi llegeix la paraula “sinònim”.
 |
| L’Amaia, la Carla i l’Eloi descobrint els missatges que s’amaguen sota l’escorça d’un pi talat. |
I jo penso: «Un joc, una conversa, que és sinònim de bellesa, de respecte, d’amor per les coses senzilles que ens ofereix la natura.»
**L’aventura d’aprendre inclou una sèrie d’articles que parlen d’infants i natura; com les petites coses que ens ofereix la naturalesa es converteixen en una gran oportunitat per aprendre i créixer. Els podeu trobar en aquest web agrupats en la mateixa categoria (L’aventura d’aprendre). Alguns d’aquests articles (íntegrament o ampliats) es publiquen a la revista Viure en família, en la secció ‘L’aventura d’aprendre en la natura’.